Concentracions als 7 districtes en el Dia per a l’eliminació de la violència contra les dones

Concentracions simultànies als 7 districtes de la ciutat per commemorar el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència vers les Dones. A totes s’ha fet un minut de silenci, s’ha llegit la declaració institucional de la jornada (llegiu més avall) entitats de cada territori han fet accions reivindicatives.

Al Centre la concentració ha estat presidida per l’alcalde, Jordi Ballart, acompanyat de la regidora de Polítiques de Gènere, Núria Marín, portaveus dels grups municipals, altres membres de la Corporació local i entitats integrants de la Taula de Violència Masclista.

38 dones repartides arreu de l’espai davant l’Ajuntament han llegit els noms de les 38 dones assassinades aquest any a l’Estat espanyol de mans de les seves parelles o exparelles.

L’acte ha comptat amb una actuació musical de l’Ensemble de Saxos del Conservatori i de la coral del Casal de la Dona. En record de la noia kurda de 22 anys que va ma morir a l’hospital després de ser detinguda per dur el vel mal posat, la coral ha cantat el Bella Ciao en àrab. Diverses dones, en cercle, han cremat un mocador en solidaritat amb les protestes de les dones iranianes.

Declaració institucional del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència vers les Dones 2022

Avui, 25 de novembre, ens convoquem per commemorar el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència vers les Dones. La violència masclista té moltes formes i l’impacte en les seves vides depèn, en gran mesura, de la garantia d’accés a drets bàsics per a la seva reparació.

De totes les formes de violència masclista, les violències sexuals són les més prevalents, les més invisibilitzades i les més naturalitzades. Tot això fa de les violències sexuals un component central del patriarcat. No tenen a veure amb el sexe sinó amb el poder. El poder de cosificar, d’humiliar, de dominar, de disciplinar, de generar por i de restringir la llibertat de les nenes, les adolescents i les dones. El poder de crear l’expectativa social que els homes han de prendre la iniciativa en el sexe i no aturar-se fins rebre una negativa directa. Fins i tot el poder d’ignorar una negativa o de traspassar els límits amb la insistència.

També el poder de produir un sentiment de vergonya per haver patit una agressió sexual, el poder de responsabilitzar i culpabilitzar les víctimes/supervivents (com anava vestida, què havia consumit, en quin lloc estava, si anava sola…) en lloc d’assenyalar l’agressor com a únic responsable. O el poder de posar en dubte la intenció de les denunciants. I, de manera cabdal, el poder de crear un imaginari en què les agressions les comet un desconegut a l’espai públic amb perfil psicòpata i depravat, malgrat que la major part de les agressions, especialment aquelles més greus, ocorren en espais considerats privats i els agressors més habituals no tenen un perfil concret. Les cometen amics, parelles, companys d’estudis o de feina, veïns, familiars o referents propers.

Els moviments feministes d’arreu del món s’han rebel·lat contra aquest poder patriarcal, han assenyalat les causes i les conseqüències de les violències sexuals i n’han identificat les diverses expressions en tots els àmbits en què ocorren (familiar, de la parella, social o comunitari, laboral, educatiu, digital o polític). També han denunciat la cultura de la violació que normalitza i accepta la violència sexual envers les dones i han generat una onada de sororitat per reconèixer la veu de les dones que denuncien i per acompanyar-les.

Simultàniament, els feminismes han impulsat dos grans canvis. En primer lloc, han posat el consentiment al centre. La llibertat sexual inclou practicar sexe tan sovint com es vulgui i amb qui es vulgui, així com rebutjar fer-ho. Això interpel·la tota la societat i especialment als homes, perquè es desprenguin dels estereotips i dels rols de gènere en què els socialitza el patriarcat, perquè aprenguin a identificar en ells mateixos i en el seu entorn d’amistats, familiars i companys de feina o d’oci totes aquelles actituds i conductes que legitimen, banalitzen o que directament constitueixen violència sexual.

I, en segon lloc, els feminismes han exigit que es faci efectiva la diligència deguda dels poders públics i que s’erradiqui tota forma de violència institucional. Una responsabilitat que abasta tant les polítiques de prevenció com les de reparació, les quals han d’estar suficientment dotades de recursos econòmics i requereixen la màxima col·laboració i cooperació interinstitucional i intersectorial.

Aquest és el compromís que refermem totes les institucions polítiques del país. Un compromís amb la garantia de tots els drets que es veuen vulnerats amb les violències sexuals: des del dret a la seguretat, al dret a la integritat física i psicològica, passant pel dret a la salut, el dret a l’educació o el dret a la participació social i política. En definitiva, un compromís amb la llibertat de les dones que ens ha de fer també una societat més lliure.